LES ARANYES ARANEAE

Les aranyes (Araneae) són un ordre d'aràcnids.

Es divideixen en els subordres Mygalomorfae (aranyes primitives), Araneomorphae (aranyes modernes) i Mesothelae (només a Àsia)

Moltes aranyes fan trampes amb teranyines per caçar insectes. Les teranyines estan fetes amb una substància sedosa molt resistent que treuen de l'abdomen.

Les aranyes tenen 8 potes i el cos dividit en cefalotòrax i abdomen i el seu esquelet extern està composat principalment de quitina. Disposen normalment de 8 ulls simples i pedipalps que són dos segments prop de la boca que el ajuden a menjar i en el cas dels mascles en l'aparellament.

Algunes aranyes injecten verí a les preses i en el cas de la taràntula té pèls urticants en l'abdomen.

La metamorfosi de l'aranya compren tres estadis embrionari, larval i nimfo-imaginal (adult)

Els rituals d'aparellament sovint són molt elaborats, en el cas de l'aranya coneguda com la viuda negra Latrodectus mactans aquesta mata i es menja el mascle després de l'aparellament.

Les aranyes segons l'espècie poden viure un any o més.

LA GRANOTA

Granota és el nom d'ús generalitzat per designar diversos amfibis de la classe dels anurs. Aquests amfibis viuen generalment a llocs d'aigües dolces com estanys i rius.

Tenen una morfologia força peculiar car el cap i el tòrax formen una unitat indiferenciada. A l'edat adulta no tenen pas cua, tenen una respiració dual, pulmonar i cutània, i tenen quatre potes a diferència de les etapes anteriors de l'espècie, com la del capgròs.

El seu mitjà de comunicació és mitjançant sons vocals produïts per la laringe. Segueixen la reproducció comuna de tots els amfibis, mitjançant ous sense closca els quals necessiten d'una humitat constant.

LES SERPS

Les serps, o serpents, són rèptils de sang freda, relacionats amb els llangardaixos. Plegats, formen l'ordre Squamata. Tambè hi ha diverses espècies de llangardaixos sense cames, que exteriorment s'assemblen a les serps, però no ho són en realitat.

ELSENTIT DE L'OIDA DELESSERPS:
Degut a les seves característiques anatòmiques, s'ha considerat sovint que les serps són sordes. Les darreres investigacions dels herpetòlegs, han demostrat que les serps tenen una capacitat auditiva comparable a la de les sargantanes.

Les serps posseeixen unes estructures situades a cada costat del cap que els hi permet sentir. La pell i un teixit muscular a cada banda del cap, protegeixen un osset mòbil, anomenat columella, el qual fa petits desplaçaments com a resposta a les ones sonores. El moviment de la columella és transferit a través d'estructures intermitges a la còclea, en la qual es produeixen uns senyals elèctrics en les seves cèl·lules piloses que es corresponen amb les ones de so, relatives al rang de freqüència determinada, que permet percebre el seu sistema auditiu, i transferides al cervell.

Per tant, al contrari del que es pensa habitualment, les serps tenen oïda per percebre sons transmesos a través de l'aire. El que passa, per una banda, és que no es veuen. Per altra banda, la seva oïda està preparada per percebre sons de baixa freqüència. Aquests sons, segons estudis recents, es situen en una freqüència d'entre 200-300 Hz, mentre que en l'home el seu rang màxim d'audició es situa d'entre 15-20000 Hz.

No és, doncs, que siguin sordes sinó que senten sons greus i dins d'un rang molt limitat, 200-300 Hz. Tots els sons que estan per sobre o per sota d'aquesta freqüència no els poden sentir. Segons estudis de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, l'oïda de les serps està mancada de part externa, o oïda externa. Presenten una oïda interna i una oïda mitjana sense timpà. Només poden percebre sons de baixa freqüència.

És, potser, a causa d'aquesta limitació auditiva, que han desenvolupat un altre sistema a través del qual poden percebre vibracions del terra o de qualsevol objecte amb el que estiguin en contacte. Les vibracions del terra passen a través dels músculs del ventre a uns receptors especials situats a tot el llarg del llom i són transmeses al cervell.

LA VACA

La vaca és un mamífer boví de l'espècie Bos taurus que ha estat domesticat i explotat principalment per la seva carn, llet i pell.

Quan encara no és adult, rep el nom de vedell.

BIOLOGIA:
Les vaques són remugants, això significa que posseeixen un sistema digestiu especialment adaptat per a digerir aliments amb els quals altres espècies animals no podrien nodrir-se. El remuc consisteix en la regurgitació de l'aliment ingerit per a continuar amb la masticació del mateix. El sistema digestiu de la vaca ha evolucionat formant tres cavitats o estómacs que es troben abans de l'estómac veritable. Aquestes cavitats es denominen: reticle, rumen i omàs. En el rumen, que és la cavitat de major grandària, viuen microorganismes (bacteris, protozous i fongs) anaerobis que es troben en simbiosi amb l'animal. Aquests últims tenen la capacitat de digerir hidrats de carboni (com la cel·lulosa) o l'àcid fític (font important del fòsfor vegetal), ja que sinó, la vaca no ho podria aprofitar per si mateixa. Al seu torn, la vaca els proveeix d'un ambient favorable per al seu creixement.

CENS MUDIALS:
Hi ha aproximadament 1250 milions de caps de bestiar boví a tot el món, dels quals 250 milions són Zebús.

El continent amb el major nombre de bovins és Amèrica, amb uns 450 milions. El segueixen Àsia (amb 300 milions), Europa (270 milions), Àfrica (160 milions) i Oceania (amb 50 milions).

El pais amb major cabana bovina és la India que compta amb 190 milions —cebúes principalment—. El segueixen Estats Units (130 milions), Rússia (100 milions) i Brasil (100 milions). A continuació se situa la Xina, el Pakistan, Argentina, Austràlia, Mèxic, Etiòpia, i França.

COM SON LES TORTUGAS

Les tortugues són rèptils caracteritzats pel fet de tenir un tronc ample i curt, protegit per una closca o cuirassa formada generalment per plaques òssies revestides de plaques còrnies, i a vegades només per plaques còrnies.

De la closca surten, per davant, el cap i les potes anteriors, i per darrere, les potes posteriors i la cua. Hi ha tortugues que la tenen dividida en dues parts, una de dorsal o superior i una altra de ventral, unides entre elles.

La característica més important de l'esquelet de les tortugues és que la columna vertebral és soldada a la part dorsal de la closca. L'esquelet fa que la respiració sigui impossible per moviment de la caixa toràcica, i és duta a terme principalment per l'acció de les extremitats.

El crani presenta característiques d'un gran primitivisme. No tenen dents, però sí una mandíbula afilada, semblant a un bec.

La reproducció és ovípara i la incubació va a càrrec de la irradiació solar.

És proverbial l'extrema longevitat de les tortugues; diverses espècies poden viure 100 anys o més.

N'hi ha d'hàbitats terrestres i n'hi ha d'aquàtiques, marines o d'aigua dolça. Les d'hàbitat terrestre presenten dits lliures, mentre que les dels aquàtics tenen les extremitats transformades en aletes o bé els dits units per una membrana.

ELS COCODRILS

Es coneixen com a cocodril qualsevol de les 14 espècie de grans rèptils semiaquàtics de la família Crocodylidae, inclosos en la subfamília Crocodylinae. El terme cocodril també s'utilitza incorrectament per a denominar a tots els membres de l'ordre Crocodylia, que inclou tots els cocodrils, aligàtors i caimans, així com als gavials.

Són rèptils que viuen en les zones tropicals d'Àfrica, Àsia, Amèrica i Austràlia. Acostumen a viure en rius de corrent lenta i s'alimenten d'una amplia varietat d'animals, preferentment vius. Una espècie, el cocodril marí (Crocodylus porosus), viu tan en aigua dolça com en estuaris salats i s'endinsa amb freqüència al mar, fet que li ha permés colonitzar moltes illes d'Australàsia i totes les costes de l'Índia fins a Austràlia. El cocodril marí no és l'únic que s'endinsa al mar, tot i que és el que ho fa amb major freqüència. Així, el cocodril del Nil (Crocodylus nyloticus) ha creuat el mar per a colonitzar diverses illes de l'Oceà Índic, entre elles les illes del Carib i fins i tot la punta sur de Florida.

L'ORENETA

Les orenetes o oronetes comunes (Hirundo rustica) són uns ocells gregaris, això vol dir que tenen una inclinació a formar grans grups. Sovint fins i tot nien en colònies.


Orenetes al niuAixí, quan volen per traslladar-se d'un lloc a un altre en l'època de les migracions, volen moltes orenetes juntes, arribant a formar grups de milers d'exemplars.

Al nostre país arriben els primers exemplars cap al febrer, però el gruix de la població sol arribar a l'abril o el maig, i retorna cap a l'Àfrica al setembre.

Fan nius de fang arrodonits i més oberts que els de l'oreneta cuablanca, i els situen en llocs arrecerats, sovint en construccions, sota els ràfecs, en porxos o sota els balcons. Per això se la troba més sovint prop dels pobles i de les cases que en ambients naturals, però ha anat esdevenint més rara a les ciutats grans, entre d'altres raons perquè els hi és difícil trobar-hi fang per fer el niu.

COM ES UN MICO O MONA

Un mico o mona és un simi antropomorf amb la cua llarga. Els micos són membres de la superfamília dels primats la qual inclou als homes.

La família Hominidae la formen els goril·les, ximpanzès orangutans i també els homes, deixant de banda l'espècie Homo sapiens es poden citar les següents:

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS:

Excepte els goriles, són àgils grimpant entre els arbres.Normalment són omnivors però principalment mengen fruits i llavors. Viuen només a l'Àfrica i l'Àsia. Molts són espècies en perill d'extinció.

BIOLOGIA:
Els Hominidae es diferencien de la resta de primats en la dentició i en l'estructura del cos que no està tan adaptada a la vida arborícola.

TAXONOMIA:
N' hi ha ha vuit gèneres: Homo (humans), Pan (ximpanzès), Gorilla, Pongo (orangutans), i quatre gèneres de gibons.

Dins de la superfamília Hominoidea els gibons, que tenen cua, són un grup apart això vol dir que la resta dels homínids estan més estretament relacionats entre ells que cap d'ells amb els gibons. També els orangutans formen un subgrup apart del que formen goril·les ximpanzès i humans i aquests dos darrers també estan estretament relacionats.

EXPLICACIÓ DE L'ÓS

Els óssos (Ursidae) són mamífers de l'ordre dels carnívors.

Són omnívors, si bé l'ós polar, a causa de la manca d'altres fonts d'aliment, té una dieta quasi exclusiva de carn. Amb els seus pesats cossos i les seues poderoses mandíbules, els óssos es compten entre els majors carnívors que viuen a la Terra. Un mascle d'ós polar pot pesar mes de 600 kg. i aconseguir una talla d'1,60 m. d'altura quan estiga en quatre potes. Es mouen amb un caminar pesat, recolzant tota la planta dels peus. Posseeixen orelles curtes i cua rudimentària. Tenen una dieta variada i, tot i la seu temible dentadura, molts d'ells mengen fruits, arrels i insectes, a més de carn.

Les principals espècies d'óssos són:

Llavigròs
Ós negre americà
Ós bru
Ós malai
Frontí o d'ulleres de llarga vista
Ós blanc o ós polar
Contràriament al que pot semblar a primera vista, ha estat molt debatut si els pandes són o no óssos, encara que els últims exàmens genètics suggereixen que els grans pandes sí que ho són.

LA GUINEU

La guineu, guilla o rabosa és un mamífer carnívor, de la família dels cànids (vulpes).

Existeixen varies espècies de guineu. Les més conegudes són,

la guineu comuna (Vulpes vulpes)
la guineu roja (Vulpes fulva)
la guineu àrtica o blava (Alopex lagopus)
És un animal d'orelles punxegudes, cap triangular, cos esvelt i pelatge suau. Són caçadors solitaris, excepte en època d'aparellament, i s'alimenten sobretot de petits mamífers. En ambients urbans, s'acostumen fàcilment a trobar aliment en les deixalles.

LA ESTRELLA DE MAR

Les estrelles de mar són animals de simetria radial, amb el cos aplanat format per un disc pentagonal amb cinc braços o més.

Tenen un esquelet intern calcari, un sistema anomenat ambulacral, que els serveix per a la locomoció, la captura d'aliments i la respiració.

El sistema digestiu consta, principalment, d'una boca en posició ventral, un estómac que es pot girar, fent que la seva superfície interior passi a ser exterior, i un curt budell recte que acaba en un anus, que pot no existir.

Pot tenir, entre d'altres, un curiós sistema de reproducció asexual. En aquest tipus, l'estrella de mar, es pot regenerar totalment a partir d'un sol braç que per qualsevol raó s'hagi escindit.

Habiten els fons marins, de fang, de sorra, sobre les roques i enmig de les algues.

Predadores i carnívores, s'alimenten de mol·luscs, crustacis i altres animals marins

LA PAPALLONA I EL SEU ENTORN

Es caracteritzen per tenir unes ales cobertes d'escates que poden ser de molts colors. Les papallones viuen actualment en tots els continents, des del nivell del mar fins a les més altes muntanyes, des dels tròpics fins a les regions àrtiques. Per aquesta raó i per que són ben conegudes són uns del millors organismes bioindicadors.

Les espècies més grans i espectaculars pels seus colors viuen a les regions subtropicals.

Hi ha gent que té el col·leccionisme de papallones com a un entreteniment.

La vistositat d'algunes d'elles les ha fet famoses arreu del món. Cal dir, però, que no totes les papallones són de colors bonics i llampants. Per exemple, les papallones nocturnes solen ser més petites, de colors apagats i discrets.

Els colors de les papallones poden tenir diferents funcions, com per exemple servir per camuflar-se, o bé espantar un depredador imitant els ulls d'un gran animal.

Les papallones s'alimenten bàsicament del nèctar de flors. Per fer-ho disposen d'un aparell bucal modificat, on tenen l'espiritrompa, que els permet succionar el nèctar. L'espiritrompa a vegades és tant llarga com tot el cos de la papallona.

Les papallones tenen una funció molt important dins els ecosistemes, la polinització. Anant de flor en flor les papallones barrejen els diferents polens, fecundant així altres flors.

Es coneixen de moment unes 20.000 especies, però encara en queden moltes més per descobrir...

EL PITROIG

EL SEU ASPECTE:
De plomatge gris, amb el front, la gola i el pit d'un color roig carbassa

EL SEU COMPORTAMENT:
És molt conegut perquè és del pocs ocells que és relativament sociable amb les persones i t'acompanya mentre feineges al camp, al jardí o al bosc per aprofitar-se de les teves accions per trobar menjar.

Una altra curiositat és que és dels ocells que més tarda en reposar per manca de llum. Sembla que hi veu amb molt poca llum.

L'HABITAT:
És sobretot a l'hivern que es deixa veure pels pobles i ciutats, tot i que a certs llocs es passa la vida al costat de l'home. A la resta d'estacions habita sobretot a boscos amb sotabosc molt dens, si bé també nidifica en alguns parcs (a Barcelona, nidifica a Montjuïc, a les Heures i a la Ciutadella).

Al nord de la Península Ibèrica s'hi troben poblacions sedentàries, a les que a l'hivern s'ajunten poblacions migrants procedents del centre i nord d'Europa

COM SON LES ZEBRES

La zebra és un mamífer originari d'Àfrica amb un pelatge ratllat característic. Es distingeixen tres espècies de zebres, cadascuna amb un patró de ratlles específic: la zebra reial o zebra de Grévy, la zebra de muntanya i la zebra comuna o zebra de Burchell.

Pertanyen a la família dels èquids, en la qual s'inclouen també els cavalls i els ases. L'avantpassat més antic dels membres d'aquesta família va ser un animal petit cridat Hyracotherium, o més comunament Eohippus, que va viure fa 60 milions d'anys durant el plistocè. Els avantpassats directes dels cavalls, ases i zebres, van aparèixer a Europa, Àfrica i Àsia.

L' ORIGEN DEL GOS

La teoria que té més força en relació amb l'origen del gos és que aquest descendeix del llop.

Tant a Amèrica com a Europa i Àsia, el llop ha cridat l'atenció dels humans.

Els mites dins de la tradició cultural europea relacionen al llop amb el costat fosc de la naturalesa.

El llinatge del llop va començar fa 37 milions d'anys a Amèrica del Nord, amb depredadors que tenien parells distintius de dents molt tallants i que caçaven a les seves preses.

Fa quatre o sis milions d'anys, va donar origen a la majoria dels actuals cànids, com llops, coiots i xacals.

HISTORIA DEL GAT

El gat és una espècie que és omnívora però fa molt temps no existien hi havia una altra espècie que es deien Creodontos. Es confirma que aquests animals van ser els precursors dels carnívors; eren animals de talla petita, amb ànegues curtes i estaven proveïts de fortes grapes.
Dins dels Creodontos trobem els Eucredontos,origen dels carnívors actuals. Un dels primers Eucredontos al qual se li dóna nomeni és al Miacis,una espècie de Jineta que vivia en els arbres. però tant l'espècie de Jineta com la resta dels Miácidos es extingen en l'Oceano Superior, la història dels Creodontos arriba fins a l'oceà on s'extingeixen, època en què la despietada evolució permet que desapareguin i en què siguin reemplaçats pels carnívors Fisípedos. Aquests tenien, a diferència dels Creodontos, un major desenvolupament dels ullals i dels seus queixals carnisseres. Però va anar l'arribada de l'Oligoceano quan es va produir una bifurcació al camí cap al desenvolupament dels félidos. per una parte,aparecenlos exemplars del Gènere Eusmilus,unos grans animals d'ullals forts i enormes; i per una altra parte,el Gènere Proailurus, amb animals molt més ágilesque els del Gènere Eusmilus.
Els exemplars del Gènere Proailurus van donar pas als Pseudailurus, els primers repesentantes del gat actual.
I la història seguia el seu curs...